‘El guardià en el camp de sègol’ és una obra fenomenal, potser un dels millors llibres publicats en anglès durant la passada centúria. Almenys n’és un dels més clarividents, un dels més bells i tendres a pesar del seu to aparentment amargat, desimbolt i àcid —sigui com sigui inimitable. La història d’aquest adolescent acomodat i un bon tros insociable, el meravellós Holden Caulfield, ens captiva des de les primeres línies, quan el sentim presentar-se amb tota la seva fatxenderia:
“Si de veritat els interessa el que em disposo a explicar-los, el primer que voldran saber és on vaig néixer, com va discórrer la meva infància, què feien mons pares abans de tenir-me a mi, i altres punyetes de l'estil David Copperfield, però no tinc ganes d'explicar-los res d'això”.
Holden veu que arriba la vida adulta, que està creixent i que haurà d’incorporar-se al món avorrit, sòrdid i repetitiu de les persones grans, i per això infla els seus mots esmolats amb aquest commovedor alè de nostàlgia, com si ell hagués vist i pertangut a un món més pur, més clar i més íntegre, menys espinós i depressiu, des del qual pogués valorar i menysprear la immensa brutícia de tot. Salinger ens presenta el seu àngel mossegador, tanmateix inofensiu, empès per un afany moral incontestable.
'El guardià en el camp de sègol' és un d’aquells llibres que no s’obliden; hi ha passatges, escenes, converses, un plegat de petits detalls dels que ens entren en la sensibilitat i hi fan forat per sempre. Jo no em puc treure del cap quan Holden entra a casa seva, a Nova York, sense que els seus pares sàpiguen encara que l’han expulsat de l’escola per no estudiar, i troba dins el llit a la seva germana petita; és llavors quan aquesta li demana que li digui alguna cosa que li agradi: ‘No t’agrada res de res. Res’.
O quan va a veure al senyor Antolini, un dels únics professors a qui admira. Llavors aquest li diu coses com aquesta: ‘Em dóna la sensació que avances cap a una fi terrible… Potser que quan tinguis trenta anys et trobis assegut en un bar odiant a tots als qui entren i tenen aspecte d’haver jugat a futbol. O que acabis d’oficinista tirant-li grapes a la secretària més propera’. També li diu: ‘T’anuncio un tipus de caiguda d’un caire molt especial, terrible. D’aquelles en les que qui cau no se li permet mai arribar al fons. Segueix caient i caient indefinidament. És la classe de caiguda que espera als homes que en algun moment de les seves vides han buscat en el seu entorn quelcom que aquest no els podia donar’.
El professor Antolini li acaba acariciant el cap a Holden mentre dorm. Aquest es desperta i fuig espaordit: ‘No suporto aquest tipus de coses’. Abans el professor li havia dit: ‘Allò que distingeix l’home insensat del sensat és que el primer ansieja morir orgullosament per una causa, mentre que el segon aspira a viure humilment per ella’.
El senyor Salinger fa més de quaranta anys que viu amagat, sense publicar res i sense ni tal sols concedir cap entrevista. Fa un temps algú el va sorprendre sortint d’un supermercat i li va tirar una foto: se’l veia encara vigorós, un home gran i fort, amb pinta de capellà benvolent de pel•lícula de cowboys, el cap quadrat, els ulls tendres, les orelles grosses i el cabell cotonós. Empenyia un carro, impassible.
La seva filla va publicar ‘El guardià dels somnis’, un pamflet despietat sobre ell, on, tal vegada, puguem veure-hi una mena Holden madur: un home entregat a la puresa, desitjós de la perfecció més absoluta en les persones, en la literatura i en les relacions socials: ‘per al meu pare tenir un defecte és motiu de repulsió’, diu, i després conta també com Salinger és aficionat a beure’s la seva pròpia orina.
Sordideses apart, ens queda el geni, que com deia acaba de complir noranta anys. Llegim-lo i sentim el seu reclam perpetu per la bondat i la bellesa. Els seus editors sospiren per trobar, quan es mori, un bagul ple de manuscrits —centenar de contes, desenes de novel•les…
“Si de veritat els interessa el que em disposo a explicar-los, el primer que voldran saber és on vaig néixer, com va discórrer la meva infància, què feien mons pares abans de tenir-me a mi, i altres punyetes de l'estil David Copperfield, però no tinc ganes d'explicar-los res d'això”.
Holden veu que arriba la vida adulta, que està creixent i que haurà d’incorporar-se al món avorrit, sòrdid i repetitiu de les persones grans, i per això infla els seus mots esmolats amb aquest commovedor alè de nostàlgia, com si ell hagués vist i pertangut a un món més pur, més clar i més íntegre, menys espinós i depressiu, des del qual pogués valorar i menysprear la immensa brutícia de tot. Salinger ens presenta el seu àngel mossegador, tanmateix inofensiu, empès per un afany moral incontestable.
'El guardià en el camp de sègol' és un d’aquells llibres que no s’obliden; hi ha passatges, escenes, converses, un plegat de petits detalls dels que ens entren en la sensibilitat i hi fan forat per sempre. Jo no em puc treure del cap quan Holden entra a casa seva, a Nova York, sense que els seus pares sàpiguen encara que l’han expulsat de l’escola per no estudiar, i troba dins el llit a la seva germana petita; és llavors quan aquesta li demana que li digui alguna cosa que li agradi: ‘No t’agrada res de res. Res’.
O quan va a veure al senyor Antolini, un dels únics professors a qui admira. Llavors aquest li diu coses com aquesta: ‘Em dóna la sensació que avances cap a una fi terrible… Potser que quan tinguis trenta anys et trobis assegut en un bar odiant a tots als qui entren i tenen aspecte d’haver jugat a futbol. O que acabis d’oficinista tirant-li grapes a la secretària més propera’. També li diu: ‘T’anuncio un tipus de caiguda d’un caire molt especial, terrible. D’aquelles en les que qui cau no se li permet mai arribar al fons. Segueix caient i caient indefinidament. És la classe de caiguda que espera als homes que en algun moment de les seves vides han buscat en el seu entorn quelcom que aquest no els podia donar’.
El professor Antolini li acaba acariciant el cap a Holden mentre dorm. Aquest es desperta i fuig espaordit: ‘No suporto aquest tipus de coses’. Abans el professor li havia dit: ‘Allò que distingeix l’home insensat del sensat és que el primer ansieja morir orgullosament per una causa, mentre que el segon aspira a viure humilment per ella’.
El senyor Salinger fa més de quaranta anys que viu amagat, sense publicar res i sense ni tal sols concedir cap entrevista. Fa un temps algú el va sorprendre sortint d’un supermercat i li va tirar una foto: se’l veia encara vigorós, un home gran i fort, amb pinta de capellà benvolent de pel•lícula de cowboys, el cap quadrat, els ulls tendres, les orelles grosses i el cabell cotonós. Empenyia un carro, impassible.
La seva filla va publicar ‘El guardià dels somnis’, un pamflet despietat sobre ell, on, tal vegada, puguem veure-hi una mena Holden madur: un home entregat a la puresa, desitjós de la perfecció més absoluta en les persones, en la literatura i en les relacions socials: ‘per al meu pare tenir un defecte és motiu de repulsió’, diu, i després conta també com Salinger és aficionat a beure’s la seva pròpia orina.
Sordideses apart, ens queda el geni, que com deia acaba de complir noranta anys. Llegim-lo i sentim el seu reclam perpetu per la bondat i la bellesa. Els seus editors sospiren per trobar, quan es mori, un bagul ple de manuscrits —centenar de contes, desenes de novel•les…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada