dijous, 14 de maig de 2009

Coming Through the Rye by Robert Burns (1759-1796)

Coming thro' the rye,
poor body,
Coming thro' the rye,
She draiglet a' her petticoatie
Coming thro' the rye.

O, Jenny's a' wat, poor body;
Jenny's seldom dry;
She draiglet a' her petticoatie
Coming thro' the rye.

Gin a body meet a body
Coming thro' the rye,Gin a body kiss a body
- Need a body cry?

Gin a body meet a body
Coming thro' the glen,
Gin a body kiss a body
- Need the warld ken?


"No hacía tanto frío como el día anterior, pero seguía nublado y no apetecía mucho andar. Por suerte había una cosa agradable. Delante de mí iba una familia que se notaba que acaba de la iglesia. Eran el padre, la madre, y un niño como de seis años. Se veía que no tenían mucho dinero. El padre llevaba un sombrero de esos de color gris perla que se encasquetan los pobres cuando quieren dar el golpe. El y la mujer iban hablando mientras andaban sin hacer caso del niño. El crío era graciosísimo. Iba por la calzada en vez de por la acera, pero siguiendo el brodillo. Trataba de andar en línea resta como suelen hacer los niños, y tatareaba y cantaba todo al mismo tiempo. Me acerqué a ver qué decía y era esa canción que va: Si un cuerpo coge a otro cuerpo, cuando van entre el centeno. Tenía una voz muy bonita y cantaba porque le salía del alma, se le notaba. Los coches pasaban rozándole a toda velocidad, los frenos chirriaban a su alrededor, pero sus padres seguían hablando como si tal cosa. Y él seguía caminando junto al bordillo y cantando: Si un cuerpo coge a otro cuerpo, cuando van entre el centeno. Aquel niño me hizo sentirme mucho mejor. Se me fue toda la depresión." (pàg. 128)


"-Te acuerdas de esa canción que dice, Si un cuerpo coge a otro cuerpo, cuando van entre el centeno...? Me gustaría...
-Es Si un cuerpo encuentra a otro cuerpo , cuando van entre el centeno- dijo Phoebe-. Y es un poema. Un poema de Robert Burns.
Tenía razón. Es Si un cuerpo encuentra a otro cuerpo, cuando van entre el centeno, pero entonces no lo sabía.
-Creí que ra, Si un cuerpo coge a otro cuerpo - le dije-, pero, verás. Muchas veces , me imagino que hay un montón de niños jugando en un campo de centeno. Miles de niños. Y están solos, quiero decir que no hay nadie mayor vigilándolos. Sólo yo. Estoy al borde de un precipicio y mi trabajo consiste en evitar que los niños caigan en él. En cuanto empiezan a correr sin mirar adonde van, yo salgo de donde esté y los cojo. Eso es lo que me gustaría hacer todo el tiempo. Vigilarlos. Yo sería el guardián entre el centeno." (pàg. 185)

ONE OF THOSE THINGS

La música i la botella de whisky acompanyen Holden en el seu viatge vers la immersió en el món dels adults. Imagineu-vos en Holden, recordem que tenia 16 anys, ballant al Saló Malva de l'hotel amb la noia rossa.

SLAUGHTER ON TENTH AVENUE






Curiosament aquesta era la cançó que Stradlater entonava als lavabos de Pencey tot compartint una breu conversa amb Holden. Val la pena apreciar el fet que l'argument d'aquest musical és la rivalitat entre dos homes per una dona, la mateixa que semblaven tenir Holden i Stradlater per Jean Gallaher, el primer amor intentat i no consolidat de Holden.

dilluns, 11 de maig de 2009

Recorrent Nova York


Ver The Catcher In The Rye en un mapa más grande


Recorrem els carrers de Nova York amb Holden Caulfield:

-Tot comença amb la seva partida de Pencey,Angerstown (Pennsylvania)
-Arriba a l'estació de Penn












-Agafa un taxí direcció casa els pares ( ho fa per error )
-Desvia el taxi direcció a l'hotel Edmont. Pregunta al conductor sobre els ànecs de Central Park
-S'allotja a l'hotel Edmont
-Agafa un taxi direcció Ernie's (Greenwich Village). Pregunta al taxista, Horowitz, sobre els ànecs de Central Park.
-Torna caminant a l'hotel Edmont.
-Va amb taxi fins a l'estació Grand Central. Prop de Biltmore on ha quedat amb la Sally








- Camina per Broadway. Compra disc per la seva germana Phoebe.










-Va amb taxi fins a Central Park.












-Arriba al Museu d'Història natural, però no hi entra.












-Torna a Biltmore on es troba amb la Sally.
-Va al teatre amb sally a veure els Lunt.
-Van a patinar a Radio City.












-Va al bar Wicker on es troba amb Carl Luce.
-Hotel Seton.
-Recorre l'avinguda Madison fins a Central Park
- Va a casa els pares caminant on es troba amb la Phoebe.
-Agafa un taxi fins a Sutton Place on es troba amb el Sr i la Sra. Antolini.
-Lexington
-Torna a Grand Central on té les maletes.Dorm a l'estació.
-Camina per la Cinquena Avinguda i passa el zoo.











-Es dirigeix a l'escola de la Phoebe per portar-li una nota.
-Visita el Museu d'Art. Explica als nens com enterraven els morts els egipcis (és la resposta a l'examen del Sr. Spencer que va suspendre)
-Va al zoo amb la Phoebe

dissabte, 9 de maig de 2009

SALVAR I ÉSSER SALVAT PER SER FELIÇ

























Així comença "El vigilant en el camp de sègol"de J.D.Salinger. I el que parla és en Holden Caulfield, un jove nord-americà a qui acaben de fer fora de la prestigiosa escola Pencey. “Sólo voy a hablarles de una cosa de locos que me pasó durante las Navidades pasadas, antes de que me quedara tan débil que tuvieran que mandarme aquí a reponerme un poco”. I és que en Holden ho ha avorrit tot: no suporta els seus companys, les noies que no saben ballar bé, el cinema, la gent que riu per coses que no fan gràcia... però sí que li agrada compartir una estona amb la seva germana petita, la Phoebe, o parlar amb la Jane, una noia amb qui havia sortit, i altres petites coses: el guant de beisbol farcit de poemes del seu germà difunt, Allie, la seva gorra vermella de caça amb la qual vagareja per les llargues avingudes de Nova York, o bé la cançó “Si un cos troba un altre cos quan van entre el sègol...”. Perquè, en Holden, descobreix que no vol ser advocat, ni actor, quan sigui gran. Ell només somia ser el vigilant d’un camp de sègol, situar-se al precipici i salvar aquells nens que estiguin a punt de caure; i així, potser també, ser feliç i salvar-se ell.

UNA VISIÓ PARTICULAR DEL MÓN


El guardià en el camp de sègol’ és una obra fenomenal, potser un dels millors llibres publicats en anglès durant la passada centúria. Almenys n’és un dels més clarividents, un dels més bells i tendres a pesar del seu to aparentment amargat, desimbolt i àcid —sigui com sigui inimitable. La història d’aquest adolescent acomodat i un bon tros insociable, el meravellós Holden Caulfield, ens captiva des de les primeres línies, quan el sentim presentar-se amb tota la seva fatxenderia:

“Si de veritat els interessa el que em disposo a explicar-los, el primer que voldran saber és on vaig néixer, com va discórrer la meva infància, què feien mons pares abans de tenir-me a mi, i altres punyetes de l'estil David Copperfield, però no tinc ganes d'explicar-los res d'això”.

Holden veu que arriba la vida adulta, que està creixent i que haurà d’incorporar-se al món avorrit, sòrdid i repetitiu de les persones grans, i per això infla els seus mots esmolats amb aquest commovedor alè de nostàlgia, com si ell hagués vist i pertangut a un món més pur, més clar i més íntegre, menys espinós i depressiu, des del qual pogués valorar i menysprear la immensa brutícia de tot. Salinger ens presenta el seu àngel mossegador, tanmateix inofensiu, empès per un afany moral incontestable.

'El guardià en el camp de sègol' és un d’aquells llibres que no s’obliden; hi ha passatges, escenes, converses, un plegat de petits detalls dels que ens entren en la sensibilitat i hi fan forat per sempre. Jo no em puc treure del cap quan Holden entra a casa seva, a Nova York, sense que els seus pares sàpiguen encara que l’han expulsat de l’escola per no estudiar, i troba dins el llit a la seva germana petita; és llavors quan aquesta li demana que li digui alguna cosa que li agradi: ‘No t’agrada res de res. Res’.

O quan va a veure al senyor Antolini, un dels únics professors a qui admira. Llavors aquest li diu coses com aquesta: ‘Em dóna la sensació que avances cap a una fi terrible… Potser que quan tinguis trenta anys et trobis assegut en un bar odiant a tots als qui entren i tenen aspecte d’haver jugat a futbol. O que acabis d’oficinista tirant-li grapes a la secretària més propera’. També li diu: ‘T’anuncio un tipus de caiguda d’un caire molt especial, terrible. D’aquelles en les que qui cau no se li permet mai arribar al fons. Segueix caient i caient indefinidament. És la classe de caiguda que espera als homes que en algun moment de les seves vides han buscat en el seu entorn quelcom que aquest no els podia donar’.

El professor Antolini li acaba acariciant el cap a Holden mentre dorm. Aquest es desperta i fuig espaordit: ‘No suporto aquest tipus de coses’. Abans el professor li havia dit: ‘Allò que distingeix l’home insensat del sensat és que el primer ansieja morir orgullosament per una causa, mentre que el segon aspira a viure humilment per ella’.

El senyor Salinger fa més de quaranta anys que viu amagat, sense publicar res i sense ni tal sols concedir cap entrevista. Fa un temps algú el va sorprendre sortint d’un supermercat i li va tirar una foto: se’l veia encara vigorós, un home gran i fort, amb pinta de capellà benvolent de pel•lícula de cowboys, el cap quadrat, els ulls tendres, les orelles grosses i el cabell cotonós. Empenyia un carro, impassible.

La seva filla va publicar ‘El guardià dels somnis’, un pamflet despietat sobre ell, on, tal vegada, puguem veure-hi una mena Holden madur: un home entregat a la puresa, desitjós de la perfecció més absoluta en les persones, en la literatura i en les relacions socials: ‘per al meu pare tenir un defecte és motiu de repulsió’, diu, i després conta també com Salinger és aficionat a beure’s la seva pròpia orina.

Sordideses apart, ens queda el geni, que com deia acaba de complir noranta anys. Llegim-lo i sentim el seu reclam perpetu per la bondat i la bellesa. Els seus editors sospiren per trobar, quan es mori, un bagul ple de manuscrits —centenar de contes, desenes de novel•les…

El vigilant en el camp de sègol

La historia del llibre l’explica, en primera persona, Holden Caulfield, un adolescent rebel i immadur, però amb capacitat per ensortir-se’n de totes les situacions i anar superant el dia a dia en el seu camí.
El protagonista de la novel·la admira la naturalitat i espontaneïtat dels nens. Això es posa de manifest en la tendresa que li desperta la seva germana petita. Amb tot, en Holden no suporta les contradiccions i hipocresies del món dels aldults. En la seva fugida de l’escola i quan camina pels carrers de Manhattan, el noi observa, critica, riu i aprèn a adonar-se’n que per ell, la millor solució seria anar a viure a una cabana al bosc. Aquest va ser un fet real en la vida de l’autor qui va anar a viure a un lloc llunyà de la ciutat i de la civilització.
El tema central de El guardián entre el centeno és l’adolescència. Tot aquell qui llegeix el llibre, torna a reviure aquella etapa de la vida on tot són contradiccions i mostrem una rebelia davant de tot allò que succeeix al nostre voltant.
El protagonista fa un ús del llenguatge col·loquial excessiu amb continues repeticions, onomatopeies, etc. elements que doten el text de cert realisme sobre les característiques d’en Holden. En certes ocasions es dirigeix al lector, que a la vegada el fa participar i el converteix en còmplice de les seves aventures.

Cal destacar la pregunta que es formula a si mateix i també la planteja amb alguns dels personatges (taxista) que hi apareixen. Ell es demana: on van els ànecs a l’hivern quan es glaça el llac?


Aquesta pregunta ambigua i, de vegades, sense resposta científica per a la gent de carrer configura la història i les interioritats d’aquest entranyable personatge, en Holden.