Cal dir que molts comentaristes s’han entestat a associar aquest camí literalment amb la frase <<>> tot i que no tenim la certesa que aquest fos el sentit real que l’autor li volgués donar.
El camí que porta a Oz, com succeeix en moltes altres novel·les d’aventura, apareix com a metàfora del trajecte que cal recórrer en l’evolució personal d’una persona. Marca la distància que s’ha hagut de traçar per passar d’un jo a un altre.
El concepte de camí va íntimament lligat a la noció de viatge. Com succeeix en la majoria de viatges que s’emprenen en els contes de fades, també el camí cap a Ciutat Esmeralda està ple de perills i trampes:
- “És un viatge molt llarg, a través d’un país que de vegades és agradable i de vegades tenebrós i terrible”. [pàgina 36 (I)].
- “...abans no arribis a la fi del teu viatge et caldrà passar per llocs molt difícils i perillosos”. [pàgina 43 (I)].
- “Darrere seu quedava la fosca boscúria que havien travessat sense prendre mal, malgrat tots els obstacles; i davant seu ara s’estenia un país deliciós i assolellat”. [pàgina 91 (I)].
Però, com molt bé es diu en el capítol “ En el interior de Oz” del llibre La bruja debe morir de Sheldon Cashdan, els obstacles serveixen per enfortir el propòsit i il·luminar les capacitats personals. El viatge, en definitiva, subministra als membres de la història nombroses oportunitats de superar les seves pors i les seves carències.
Com també exposa Cashdan, cal distingir, altrament, la diferència existent entre el viatge d’anada i el de tornada. Un cop Dorothea destrueix la Bruixa malvada de l’oest encara li falta recórrer el camí de tornada a casa però podem dir que, en aquest cas, la nostra protagonista ja està psicològicament a casa. Al vèncer la Bruixa i transformar als seus amics, ha modificat el seu sentiment del que és ella mateixa. La seva trobada amb el Màgic d’Oz no fan sinó confirmar que les qualitats que els seus companys estaven buscant eren les mateixes que buscava per a ella mateixa.
Com podem veure en el mapa adjunt cada regió d’Oz té el seu color distintiu:
Baum, a més a més, defineix el seu món secundari donant a cada localitat d’Oz no solament un nom propi sinó també el seu color predilecte i una descripció detallada del seu vestit i els seus costums locals.
Segons sembla, el canvi d’una regió a l’altra respon als principis de la teoria dels colors. Cada una de les tres regions principals visitades en el Màgic d’Oz té un color primari. Dorothy i els seus companys no viatgen directament d’un color primari a un altre. La seva ruta passa sempre per un color secundari. Així doncs, per exemple, per arribar a l’oest han de passar pels camps verds del voltant de la Ciutat de les Maragdes, que són un lligam entre la terra blava dels mastegires i el país groc dels parpellols. El gràfic estàndard dels colors situa el blau a la dreta (est), el groc a l’esquerra (oest) i el vermell a baix ( sud), com els Mastegaires, els Parpellols i els capgrossos.
Per acabar, ens ha semblat oportú fer menció del conegut “Viatge a Ítaca” de C. Kavafis que ens recorda la importància del viatge com a procés d’aprenentatge:
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Constantinos Kavafis ( Fragment d’ Ítaca)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada